Doncs sí… ha arribat l’hora de dir adeu, cargols. O millor dit: desitjar-los bona vida allà fora, ara que els hem deixat en llibertat.
Bé, doncs, l’experiència de descobrir les aventures dels cargols ha arribat el seu final. Vam iniciar aquest projecte amb una mica de por, curiositat i angoixa, però ens acomiadem molt satisfetes (i una mica nostàlgiques) d’haver afrontat aquesta petita gran aventura. A través de l’observació no només hem descobert coses sobre la vida d’aquests éssers, sinó que també hem après a mirar amb més calma, a documentar el que passa i a tenir una mica més de paciència.
Quan vam començar aquest projecte, no us enganyarem: hi havia nervis. Tenir cinc cargols sota la nostra responsabilitat era tot un repte, era com tenir mascotes. Però a poc a poc, entre fulles d’enciam, paper de cuina humit i molta observació vam anar agafant confiança i afecte.
Això sí, cal dir-ho tot. Al principi eren cinc cargols, però al cap d’una setmana, un dels cargols va morir. Va ser una pena, perquè tot just començàvem, però forma part de l’experiència i també ens va fer adonar del cicle de la vida.
Cada setmana, una de nosaltres s’emportava els cargols a casa, com si fos una custòdia compartida. Aquests cargolets ens han ajudat a respondre els fenòmens que ens plantejàvem i a conèixer més coses sobre els éssers vius. Hem descobert que, tot i la seva fama de tranquils són més actius del que semblen (sobretot quan no els mires), que tenen una vida social sorprenentment animada, i que el seu ritme tranquil pot ser un gran antídot contra l’estrès.
També ens hem convertit una mica en detectives: observant pistes, anotant comportaments i intentant entendre què fan quan no els vèiem. I entre hipòtesis, dubtes i descobriments, hem acabat entenent una mica millor com funciona el seu món.
Ara que els hem alliberat en un espai verd on poden viure feliços, ens queda la nostàlgia… i algun rastre de bava a la llibreta. Ha estat una aventura inesperada, divertida i molt més educativa del que pensàvem.
Però atenció, que encara ens queda un últim moment de drama: just en el moment d’acomiadar-nos, van rebre un atac de formigues vermelles. Ens vam espantar molt perquè van començar a treure bombolles per la boca. L’experiència ens havia ensenyat i confirmat que aquest acte és senyal de perill. Vam reaccionar tan de pressa com vam poder, els vam hidratar amb aigua i vam anar a la recerca d’un lloc millor on deixar-los. No la volíem tornar a pifiar. Vam trobar un altre indret que, després d’uns minuts els vam veure enganxats els uns amb els altres… com si es fessin una abraçada.
Aquí deixem un videoresum d'aquestes 4 setmanes amb nosaltres!
Abans de tancar aquest post, ens agradaria dedicar unes paraules cada una de nosaltres d’aquesta experiència:
Tània: Gaudir de la companyia dels cargols al llarg d’una setmana i veure’ls durant altres setmanes gràcies a les meves companyes m’ha fet adonar que hi ha aprenentatges científics a tot arreu, només observar amb ulls científics el que ens envolta i aprofitar-ho per extreure tots els coneixements possibles. En aquest sentit, m’agradaria destacar que el meu procés d’indagació i selecció final de repte ha estat molt significatiu per a mi. Ja que, a banda d’investigar com els aliments influeixen en el color dels excrements dels cargols, he pogut ampliar molt més el meu bagatge envers aquests éssers vius i les diverses fases d'una investigació científica.
Alba: Observar i cuidar els cargols durant una setmana m’ha portat a descobrir el valor de l’atenció i el respecte pels éssers vius i la vida. Ha estat una experiència molt enriquidora que m’ha convidat a mirar els petits detalls i a fer-me preguntes per entendre els ritmes de la natura. A més, he pogut observar com els cargols quan es queden panxa enlaire ells mateixos fan un esforç per tornar-se a posar bé. Amb paciència i moviments lents van buscant la manera de girar-se fins que tornen a tocar a terra amb el seu cos. Ha estat una oportunitat molt rica i sorprenent des de l’experiència i l’observació directa.
Marta: Conviure amb els cargols m’ha fet adonar que observar no és només mirar, sinó parar, escoltar i entendre sense presses. He après que fins i tot allò que sembla insignificant pot ensenyar-te molt si li dediques temps. A més, m’ha semblat un projecte molt interessant que jo com a mestra el posaré en pràctica per transmetre als infants aquesta manera d’aprendre i entendre el món que els envolta.
Mireia: Observar els cargols durant una setmana m’ha fet entendre el petit gran món dels cargols. He comprovat que la superfície i la humitat influeixen en la seva velocitat, i que la baba no és només viscosa, sinó tota una eina de supervivència. He pogut aprendre a observar amb paciència, sense pressa i fent-me preguntes per, de mica en mica, anar descobrint. Ha estat una experiència plena de curiositats i aprenentatges que és probable que porti a terme quan sigui mestra.
Gràcies, cargols. Que la fulla us acompanyi! 🐌💚
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada